Va ploure tot el dia

Una catalana que ha viscut trenta anys d’exili polític torna a la seva terra. Decisió arrauxada? No comptava amb alguns problemes del retorn, però ha cremat els vaixells. Les sorpreses culminen en una visita que rep un matí de pluja. Ha d’explicar per què, a què ha tornat. Explicar-ho és evocar vicissituds d’exili, moments d’una lluminosa adolescència a Balaguer, d’una joventut militant a la Barcelona de la guerra. La novel·la és aquest joc i xoc de records que tenen una mateixa decoració: la pluja. Del contrast entre uns fets i altres en surt una societat diferent de la que esperava la dona que torna: més que la constatació, l’evocació és subjectiva i vacil·lant, potser polèmica. Mites i fòbies hi són esbocinats amb una mena de dèria: arrelar en una realitat que idealitzarà, rebaixant, fins i tot, el que ha deixat en un exili actiu. És una existència apassionada que es mou entre l’ideal polític i el desfici d’esperar la vellesa física a casa, després de tota una joventut que, malgrat tot, l’exili no ha frustrat.